És lícit donar "una bufa a temps"?

Arrel d’una classe de seminari on va sorgir el debat sobre si donar “una bufa a temps” als fills era lícit, em vaig plantejar tot un seguit de qüestions al respecte, ja que els comentaris de les companyes em van sorprendre moltíssim.  Jo, que no sóc partidària de la frase feta que encapçala aquest escrit, em vaig trobar en franca minoria. I potser el que més sorpresa em va causar és que l’opinió de que de vegades és necessari el càstig físic fos tan representativa en un grup de persones que volen ser mestres, és a dir, que han avesat les seves vides a educar als altres. Fins i tot la tutora del grup va explicar una anècdota personal, en la que un company seu li havia solucionat un problema seriós amb un alumne fent  servir el “mètode de la bufa a temps”. No es va posicionar a favor de la bufa, però tampoc s’hi va oposar amb determinació, encara que vull pensar que ho va fer per mantenir viu el debat. Tot plegat, em va semblar força surrealista.

                Després de seminari, vaig voler compartir la meva inquietud amb una altra companya, però tampoc em va donar la raó. I ella, que és mare de dos fills, em va assegurar que si la meva filla fos més gran segurament el meu parer no seria el mateix.

                Sorpresa rere sorpresa, em vaig començar a preguntar si tan equivocada estava, si la meva postura resultava utòpica i poc eficaç. Què és el que passa amb el nens quan arriba el moment  de donar-los una bufa a temps? Si no dones la bufa en qüestió, ja fas tard? A què fas tard?  Sincerament,  em sentia completament desconcertada sobre aquest tema. Necessitava anar una mica més enllà, per intentar tornar a reafirmar-me en la meva postura, o bé, veure la llum i descobrir que el mètode ancestral de la bufa a temps era la solució màgica als conflictes i a les carències de l’educació.

                Vaig parlar amb més persones, i certament, molt poques es van posicionar en contra. La majoria coincidien amb que els seus pares ho havien fet amb elles i havia donat bons resultats. Altres creien que era la única manera de fer reaccionar a un nen o adolescent quan es posava realment difícil, i m’advertien que quan la meva Júlia creixés ho veuria tot més clar. Algunes altres persones em deien que això depenia del nen, no del pare/mare. Depenia de si el nen es mereixia la bufa o no se la mereixia, doncs com tothom sap hi ha nens que neixen amb caràcters més difícils que altres. Aquesta darrera argumentació em resultava gairebé còmica; que hi ha una part del caràcter innata, determinada per la genètica, em sembla evident. Però crec que aquesta part no determina el caràcter total de la persona. És l’ambient, és l’entorn de la persona allò que fa que un sigui com finalment és.  Altres pares em deien que tenint dos fills, havent-los educat igual a tots dos, a un l’havien hagut de pegar i a l’altre no... Jo penso que, per molt nobles que siguin les intencions, és impossible educar igual a dos persones. És impossible, perquè només parlant amb els notares fills ja els estem educant, amb una abraçada determinada els estem construint...no es poden duplicar els moments ni les vivències per així “ser justos” amb tots dos fills. Els lligams entre les persones són diferents, un dels fills pot estar més vinculat al pare i l’altre a la mare, per exemple. O senzillament, si amb un dels fills has hagut d’emprar la “bufa a temps” i amb l’altre no; definitivament no els has educat de la mateixa manera.  Altres pares em deien que a mi els meus pares no m’havien pegat perquè jo era una nena, i és clar, les nenes són diferents que els nens...però després  em trobava amb mares que sí practicaven la bufa a temps amb les seves filles...però, com? Les nenes no tenien concedida l’amnistia? Ah, noooo...és que sembla ser que una nena dolenta és moooolt pitjor que un nen dolent...

                Conforme anava parlant amb tothom que podia(amics, coneguts, internet, persones de la cua del súper o de la parada del autobús,...) m’anava trobant amb argumentacions sobre la bufa a temps “cada una de su padre y de su madre” com hauria dit la meva iaia. Però una potser de les que més em van fer reflexionar van ser les que vaig sentir estant a la perruqueria, mentre el cabell m’agafava el color del tint. La perruquera explicava horroritzada com un marrec de vuit anys que no es volia tallar el cabell li va propinar una puntada de peu, sembla ser que prou forta com per deixar marca, mentre intentava fer-li el serrell. Sembla ser que el nen no va tenir prou i va agafar la navalla, tot amenaçant de ferir algú si li tallaven el cabell. Realment, la situació devia ser complicada. La perruquera es queixava que la mare no hagués pegat al nen, fins i tot sembla ser que la van increpar perquè ho fes. La mare s’excusà dient que ella ja no pegava al seu fill en públic, perquè segons la nova llei li podien retirar la tutela. La perruquera se’n feia creus de la resposta de la mare (jo també, però desgraciadament per motius diferents); ella es vanagloriava que si hagués estat el seu fill, tenint en compte la llei, s’hagués anat al lavabo de la perruqueria i allà mateix li hagués posat el cul vermell.  M’han agafat ganes d’aixecar-me i cridar: “Per favor, una mica de seny”. Però un cop més he estat covarda i no he dit res, perquè novament em trobava en minoria. En primer lloc, si a aquell nen l’havien convençut de deixar anar la navalla sense necessitat d’una bufetada, perquè era tan important la bufetada? Perquè, si les paraules ja havien funcionat? En segon lloc, realment una bufetada podria corregir l’actitud agressiva d’aquell nen? Perquè ningú s’ha preguntat quins motius podia tenir el nen per comportar-se d’aquella manera? Sota el meu punt de vista, la veritable víctima d’aquesta història és el nen, ja que no és que li manqués una bufa a temps, és que les persones encarregades d’educar-lo han fet tard a masses coses...molt em temo que a la bufa no.