El film ens parla d’un projecte artístic-educatiu que es treballa de forma paral·lela entre l’ orquestra simfònica de Berlin i un nombrós grup de ballarins inexperts d’ entre 8 i 28 anys que seran dirigits per professionals de la dansa.
Els nois i noies que composaran el cos de ballarins, en la seva majoria, no han tingut cap experiència prèvia amb el món de la dansa, i a molts d’ells ni tan sols els ha interessat mai. Són nens i joves que, a més, provenen de barris perifèrics on la capacitat econòmica és força baixa, així com també ho és el nivell cultural. Però el problema d’aquest grup de ballarins amateurs no és, ni molt menys, el seu origen social, sinó que han interioritzat les etiquetes que se’ls ha imposat. Així doncs, a causa d’aquest etiquetatge forçat, tots ells fan gala d’una baixa autoestima, una inseguretat latent i un sentiment de rebel·lia constant com a únic mètode de defensa. En conseqüència d’això, pateixen un bloqueig emocional que els comporta greus problemes de comunicació, tant amb el seu entorn immediat, com amb els seus companys i, fins i tot, amb el seu propi cos. No cal dir que aquestes actituds no són les més adequades per poder establir un vincle amb la dansa i aconseguir gaudir d’aquest art. Així doncs, “Esto es ritmo!” és una història de superacions personals, d’anar avançant poc a poc, de lliurar grans batalles internes per assolir una gran fita. Una fita que, en realitat, molt poc té a veure amb la dansa; la dansa i la música només seran el camí a seguir.
L’obra escollida, “La Consagració de la Primavera” de Stravinsky, per ser representada és força significativa donat la situació a la que estem arribant socialment parlant. L’obra tracta de fer un sacrifici per tal que tot torni a créixer amb força, concepte que ara consideraríem primitiu. Actualment sembla que tot funcioni a l’inversa d’allò que hauria d’ésser quelcom natural. Sacrifiquem el futur dels nostres fills per beneficis propis immediats; som conscients de la contaminació que generem i sabem quin serà el llegat que, en conseqüència, deixarem als nostres descendents... però no fem res per canviar-ho.
Els nois i noies sobre els quals gira aquesta pel·lícula/documental ens condueix per el viatge personal que inicien, traslladant a l’espectador a les situacions d’apatia diària amb la que conviuen. Observem com ells mateixos no són capaços de creure en les seves possibilitats i capacitats pel senzill motiu que ningú ha cregut en ells amb anterioritat. No hi ha res pitjor que acceptar que un pot avançar, millorar i després fracassar; i això ocorre perquè no existeix una cultura de l’esforç.
És reconfortable, però, veure com aquests joves van avançant poc a poc conforme s’adonen que se’ls ha donat una gran responsabilitat ( és a dir; una oportunitat per demostrar el que poden arribar a fer) i quan veuen que els coreògrafs no es rendeixen davant els seus desdenys (que no són altra cosa que la por a avançar), que creuen en ells ...l’evolució dels nois i noies és espectacular alhora que les seves expectatives davant les seves vides personals van in crescendo. Sembla que només necessitaven que algú cregués en ells per poder començar a creure en ells mateixos, per saber que són capaços de fer allò que es proposin.
En definitiva, aquest film és un crit a l’esperança, un crit que ens diu que cal confiar en els altres per poder confiar en nosaltres mateixos, que cal que els altres confiïn en les nostres capacitats per poder fer-les realitat. Un crit a la cultura de l’esforç, al plaer del treball, a l’autorealització. Un crit que regala l’oportunitat de ser millor educador el dia de demà; que ens diu que si nosaltres hi creiem, els nostres infants també hi creuran.
